El Déu de l’ergonomia, si existeix, ara mateix respira fort i compta fins a mil mentre jo sec a terra, amb l’esquena contra el radiador, en un espai d’uns quaranta cinc centímetres entre el meu llit i l’armari amb el portàtil en equilibri damunt de la meva cuixa dreta, que descansa creuada damunt l’esquerra. Però a les muses els agrada aquest espai i se m’acuden idees sense parar. I aquí estic.
Desembre ja s’ha menjat la meitat dels dies i el Nadal, que encara no ha començat, està a punt d’acabar. Així van les coses quan et fas gran: els dies passen lents, les setmanes volen i les estacions ni les veus passar.. Molt estrany, tot plegat.
Un quadre d’Àmsterdam en blanc i negre penjat al capçal del meu llit em mira mentre escric i jo vigilo el rellotge amb cautela no fos cas que se’m faci l’hora d’anar a recollir l’hereu i començar el segon torn del dia.
Ha passat els temps, no sé com, i els meus dies saben què han de fer segons el nom que porten: dilluns toca truita per sopar; dimarts bugada de roba blanca; dimecres llegir al migdia. I així. La meva vida és plàcida i tan sols les preocupacions d’algunes de les persones que més m’estimo hi fan cercles concèntrics, com una pedra llençada a l’aigua en calma.
Avui, ara, escrivint això, somric com la més misteriosa de les Giocondes i sé, per fi, què hi amagava, ella, rere el seu somrís: era la gran felicitat d’una vida petita en ordre.
Què t'ha semblat?