Des que va néixer el meu fill, sóc molt reticent a llegir llibres que incloguin nens en situacions que els puguin resultar perilloses. Se m’encongeix el cor i l’estómac i puc arribar a experimentar un grau molt alt d’angoixa perquè m’arrossego sense voler a milions de situacions hipotètiques. Em costa molt mantenir el cap fred i ser conscient que el que se m’explica és una ficció, no una profecia.
En aquest art que és el de llegir ressenyes, cobertes i crítiques de llibres en diagonal de forma que no em facin saber gaire cosa dels arguments, vaig anar rebent descàrregues al meu cervell i el pobre va fer el que va poder i ho va traduir en forma de “vols llegir aquest llibre” sense saber del tot (del res) què és el que passava realment.
El que hi passa és que la parella formada per la Myriam i el Paul contracten la Louise, una mainadera d’aparença perfecta que acaba per convertir-se en un puntal imprescindible a la vida de la seva família i al dia a dia dels seus fills, l’Adam, un nadó, i la Mila de quatre anys. Tot acaba esdevenint molt tràgic, però Slimani té compassió dels lectors i ja comença la història amb la crua descripció de l’habitació on la Louise acaba d’assassinar les dues criatures. L’autora fuig de la truculència, del detalls mòrbids de l’assassinat i s’interessa més pels motius de fons, per la història personal d’una dona malalta i aprofita l’avinentesa per reflexionar sobre la maternitat, el món laboral i l’educació dels infants.
La novel·la, inspirada en uns fets reals que van passar a Nova York el 2012, és un cop de maça a l’ànima. Té tanta veritat que destrossa i obre un munt de reflexions sobre com pot ser que ens hàgim organitzat tan malament que la criança dels fills sigui susceptible de ser delegada en desconeguts.
El primer capítol et deixa tocat i això influeix en totes les hores que durarà la lectura.
Totalment.