Una columna de foc

Un mes i mig. No sé quant de temps feia que no trigava tant de temps en acabar-me un llibre. Ha estat llarg. Però entretingut.

El tercer volum de la trilogia “Els pilars de la terra” tanca la història de Kingsbridge, ara al segle XVI i, com l’anterior, “Un món sense fi”, es pot llegir independentment de la resta sense cap problema.

Tot i que l’argument no té res a veure, no puc deixar de comparar la història del Ned Willard, principal protagonista de la novel·la, amb la d’algun emperador romà: comença tot plegat amb una història d’amor impossible i quan et penses que les gairebé mil pàgines t’arrossegaran a una lluita entre famílies, en plan Capuleto i Montesco, de cop et trobes a Sevilla, i a França, i a Anglaterra, viatjant en un vaixell, enmig de batalles navals, d’execucions de reines, de lluita entre religions, d’urnes amagades…ai no, que aquí urnes no n’hi ha. Però tot plegat de molt poc d’amor, diríem, i molt de conquerir coses.

Si ara mateix no us va bé liar-vos amb la lectura de quatre mil pàgines per fer la trilogia sencera, que així dit de cop, fa molta mandra, jo us aconsello que no comenceu per aquí. La primera part seria una bona opció. Però no és pas una mala novel·la i penso que si les altres dues us van agradar, aquesta l’heu de llegir. Té ritme, si bé no es pot negar que no sóc la lectora que gaudeix de la descripció d’una batalla naval, ja us ho dic ara. Però tampoc es pot pretendre que una novel·lassa així no tingui alts i baixos de trama, crec. Per tota la resta, que una història on hi ha TANTÍSSIMS personatges estigui prou ben explicada com perquè no et perdis i sàpigues en tot moment de qui i d’on t’estan parlant i que tinguis i mantinguis l’interès per anar avançant, té molt de mèrit i diu molt de com està escrita.

Jo m’ho he passat molt bé. Té intriga, té història, té amor, té traïció, i caps tallats i gent escalivada a la foguera. Què més voleu?