El risc més gran

Que la vida és complicada és una cosa que vas intuint a mida que vas vivint. Em fot tirar de tòpics, però és així. I quan navegues per una vida tranquil·la i feliç de vegades se te’n va del cap.

Avui més que mai som conscients que els amics i la família són el que nosaltres vulguem que siguin i es comença a veure, també, reflectit en les històries que creem i que llegim. I ja era hora, coi, que la normalitat no existeix. Per això al principi pots caure en el parany de pensar que aquesta novel·la és molt generacional, però no. La vida no és una generació i aquesta història va de la vida.  De com és la vida, avui, si voleu, però de com és per a tots els que la vivim, tinguem l’edat que tinguem.

T’empasses “El risc més gran”  a glops grossos reconeixent situacions, pensaments, persones i ciutats. I veure’t en allò que llegeixes sempre crea una fam de seguir llegint que no s’acaba mai. Perquè t’hi veus, perquè la Laura Pinyol ha creat uns personatges que són reals, que parlen de debò i són plens de matisos, de capes i reaccions humanes. La Júlia Soteras, 35 anys, mare de dos fills, emprèn un viatge cap a la casella de sortida per tornar a començar la partida d’un joc que sembla que l’ha deixat enrere. A partir d’aquí, la xarxa familiar de la Júlia aporta també un seguit de trames que creixen i t’atrapen. Oh, aquella sensació de voler saber més. Aquella sensació de realitat que es té quan el que llegeixes està ben escrit. Oh! Que jo llegeixo per trobar-me llibres així, ja us ho he dit alguna vegada. Feia temps que no donava cinc estrelles, i ara no me’n puc pas estar.

Resumint, que si encara no ho heu fet, de debò que voleu llegir “El risc més gran” i encara no ho sabeu.