Això de l’escriure, a mi, em surt de tant en tant. Dic em surt, perquè dins ho porto sempre. Cada dia (sí, no exagero), cada dia tinc un moment en què penso alguna cosa que escriuria. Però ho deixo passar, i aleshores, quan ho busco, ja ha marxat.
Però quan coincideix que ho busco i ho trobo, aleshores ho escric. I m’agrada infinit. Escriure. Reescriure. Buscar i pensar. Abocar al paper pensaments que no sabia que tenia. O pensaments que no són meus, que atribueixo a algú altre de qui me n’invento la vida i misèries.
De tot això que escric, és ben bé que un cop ho tinc ho deso a la meva carpeta d’escrits però no en faig gairebé res. De tant en tant, m’ho miro, ho llegeixo, me n’avergonyeixo. Vaig fent. I en una d’aquestes que vaig fent, penso que ho podria compartir. Que què passa, que al cap i a la fi, aquest és el meu raconet.
Doncs som-hi.
Començo avui a compartir relats de ficció. Espero que us agradin, que us interessin. Que el meu escriure us faci llegir.
L’endemà, a les noticies, l’home del temps passaria prop de set minuts davant d’unes vistoses taules de dades, intentant que els espectadors entenguessin que no hi havia constància, en tots aquells números, que hagués caigut mai una quantitat d’aigua com aquella. La gent, però, a mig parar la taula del sopar, no entendria la importància de l’esdeveniment que havia tingut a mig camí de l’èxtasi el servei meteorològic.Dins del cotxe, a ell li resultava gairebé impossible centrar la vista en els llums del cotxe del davant i el mal de cap insistent que arrossegava des de primera hora de la tarda començava a acabar-li la paciència, una qualitat que ell no trobava necessària. “Barcelona quan plou sembla destenyir-se” va pensar. Els edificis de l’Eixample es desdibuixaven, els contorns de les voreres semblaven haver-se estovat i el llum dels fanals i dels semàfors perdia la nitidesa i era una taca hipnòtica que esquinçava l’aire, com reclamant l’atenció.
Va sospirar pesadament i va adreçar la seva veu potent a la cantonada superior esquerra del parabrisa.
-Hòstia, que ho vull per a la reunió de demà! Envia-m’ho aquest vespre, m’és igual l’hora!
Un tro va ocultar totalment la resposta que algú donava a l’altra banda del telèfon d’aquella ordre que no esperava cap comentari. De tota manera ell va prémer, amb el dit polze, un comandament del volant de pell i la trucada va finalitzar amb un lleu “pip”. Va pentinar-se amb la mà els cabells blanquíssims, en un gest que sovint era l’únic signe de nerviosisme que es permetia mostrar.
La pluja va semblar respondre-li, amb llamps i trons que queien amb ganes, com si haguessin estat esperant el moment durant tot el dia. La cortina d’aigua era sòlida i tan sols unes taques vermelles de llum davant seu el guiaven sortint de la ciutat, enfilant la carretera de Vallvidrera que es mig intuïa a la foscor com un seguit de línies sinuoses, blanques i brillants. Va sentir com el mal de cap punxava algun punt darrere del seu ull esquerre i, per un moment, es va veure temptat de tancar-los tots dos. Però la pluja no afluixava, l’aigüat seguia, ocultant-li el camí; no era bona idea tancar els ulls tot i que, va pensar mig somrient, no creia que es notés gaire la diferència. Hagués jurat que el cotxe conduïa sol i de memòria.
…continuarà
Què t'ha semblat?