Una idea aterridora m’envaeix des de dilluns per culpa d’haver vist la galeria fotogràfica del restaurant on vaig sopar dissabte.Suposo que l’esperit de penjar aquestes fotografies és el d’atraure persones anònimes amb la popularitat d’aquests que pengen (els seus “amigos”). Però a mi em va donar per pensar que si algú et cau molt malament i te’l veus allà assegut, doncs que potser la reacció és justament la inversa: “Si Fulanet de Tal ha anat allà, me’n guardaré prou d’anar-hi, jo”.
No ho sé. Potser.
Us ho imagineu? “Nuestros amigos”. Pam, Belén Esteban. I tu amb el llibre a la tauleta de nit. Uuuh.
És o no és aterridora, la idea? Ostres, a mi m’ho sembla.
Crec que gairebé m’estimo més no saber-ho.
Detalls accessoris de lectura lliure:
Què em vaig posar: Un vestit blau, una jaqueta prima de color beige. Sense mitges. Unes sabates planes. Vaig passar fred perquè l’aire condicionat estava un pèl fort.
Què vaig menjar: Gaspatxo de cirera. Gambes de Vilanova. Unes postres que es deien “Chocolates” que no crec que necessitin gaire més explicació. Nyam.
Què vaig beure: Vi blanc, no en recordo el nom. Memòria de peix.
Amb “v”: Molts estrangers i que tots els cambrers tenien cara de bones persones.
Què celebràvem: 40 anys de persona. 🙂
Com era el lloc: Maco.
Què duia la dona cridanera: Una samarreta blanca molt, molt, molt, molt ajustada. D’aquelles que pots veure el forat que fa el melic.
Imatge: Ups. Rondava pel meu ordinador. No sé d’on la vaig treure.
Bé, però potser a ella, en el suposat cas que llegeixi llibres, cosa que també dubto…li ha agradat una altra part o per una altra raó, no? 😉