*Aquesta ressenya conté spoilers de la mida de Montserrat. Quedeu avisats*
L’any ha començat aquí dalt. Dalt de tot. Dalt de tot de sorpresa, d’indignació i d’autodespreci. Això està bé perquè penso que el 2019 només té marge de millora.
Anem a pams i vagi per endavant que amb tanta bilis com tinc per escriure avui, la ressenya ve farcida d’improperis i, cosa poc habitual en mi, de spoilers. Així que si teniu en ment llegir la primera novel·la d’aquesta saga o veure la sèrie del mateix nom, serà millor que avui passeu de mi. Però ja us dic ara que la ressenya té un final sorprenent. Sóc una mestra dels girs argumentals (ehem).
Què passa a “Outlander”?
Fàcil. Claire Randall, anglesa, de 28 anys, passa la seva lluna de mel amb el seu marit a Escòcia, just acabada la Segona Guerra Mundial. Tot fent un passeig per dalt d’un turó i visitant unes pedres molt antigues, la Claire apareix de sobte al 1734, envoltada de la ruda Escòcia del S.XVII. A partir d’aquí, la Claire intentarà trobar la manera de tornar al S.XX mentre es creua amb tot de personatges que li dificultaran la tornada.
Quin és el problema que he tingut amb “Outlander”?
Molts i variats. Per començar, el més bàsic de tots. Poseu-vos per un moment en situació. Esteu passejant per Collserola, us atureu a badar al bell mig d’unes roques i a la que sou capaços de tornar a reaccionar, us trobeu que heu corregut enrere uns quants segles. Quina és la vostra reacció? Jo crec que entre flipar i desesperar-me, no podria fer gaire més. Doncs resulta que la Claire no comença a sorprendre’s fins que t’has empassat unes dues-centes pàgines. I tampoc us penseu que se’n sorprèn gaire,eh? Justet per anar fent.
Quan finalment resulta que per mil i una complicacions, acaba casada amb el Jamie Fraser, recordem, un tio de les Highlands escoceses del S.XVIII, i aquest gairebé la mata d’una pallissa per fer-li entendre que no pot actuar seguint els seus propis desitjos (estic que no em toca la pell al cos) i ha d’acatar les ordres que se li donin (mecaguntot), la molt pava ACABA PER DONAR-LI LA RAÓ!!!. Hola què tal. No discuteixo que al S.XVIII, el maltractament fos la manera habitual de relació entre certes parelles, però si representa que aquesta dona ha caigut del cel provinent del S. XX, i que estava casada amb un home que mai de la vida no li havia aixecat ni la veu, em permeto dubtar molt i molt que l’estovin i es quedi tan tranquil·la.
Més enllà que, argumentalment parlant, això m’ha semblat una barbaritat, que una escriptora sigui capaç d’escriure aquests passatges en el to que fa servir Diana Gabaldon (un to que deixa entreveure que la Claire no té cap altra opció perquè en el fons té la culpa d’haver rebut), em posa d’una mala llet considerable. Ara bé: el que decididament em fa treure espuma per la boca és la quantitat de sospirs femenins i ulls en blanc que he sentit i vist al meu voltant quan he parlat sobre la relació de la Claire i el Jamie.
Perdoneu, però, hi ha algú? Algú s’ha adonat que aquest tio mereix que li tallin el cap?
Sóc jo que tinc la pell fina o què coi us passa? És per la sobresaturació de pectorals, que no podeu raonar?
Un altre problema. Que, malgrat els dos punts anteriors, m’he enganxat irremeiablement. Enfadada, indignada, però avançant com una imbècil en un llibre que només ha fet que posar-me de mal humor. És com quan menges alguna cosa sabent que si segueixes després et farà mal la panxa. Doncs això. Com veieu, ara estic en plena indigestió.
Si no tingués dignitat lectora, us diria que seguiré amb la segona entrega de la sèrie. Però me’n queda una mica, molt petita i maltractada, però una mica. Així que per això, i altres raons (com per exemple aquestes) no seguiré. És possible que tornés a enganxar-me, que durant la lectura em sentís culpable i que acabés emprenyada com una mona. Més o menys com ara.
Edito (entre el dia que vaig escriure això i el dia que publico la ressenya): no em feu cas. M’he comprat la segona part, i tot i que estic en una altra lectura, no veig el moment de començar. No sé què serà de mi.
Què t'ha semblat?