No

L’altre dia, tot sopant amb gent maca que ronda per les xarxes socials (que n’hi ha), una dona intel·ligent, divertida i que té un dels somriures més dolços que he vist en molt de temps, deia que sovint passa per ser “seca” o “contundent” o el mal dit “borde” perquè acostuma a dir el que pensa sobre les coses que li venen o no de gust. “Potser és una cosa molt tonta, però si em pregunten si ho vull fer i no em vé de gust, ho dic. No”.

Un altre dels comensals, un home simpàtic i amable, amb molt sentit de l’humor, d’aquells a qui segurament deu costar dir que no si et demana un favor, deia que ell es veia en l’obligació de fer aquest cap de setmana una, diguem-ne, “performance” molt curiosa perquè no va saber dir que no a una amiga. I li feia fins i tot vergonya fer-ho, però “no em va sortir dir-ho”.

Jo acostumo a dir que no. Però, de vegades, ho faig amb retard. Com si tingués el cervell a les Canàries. Vull dir que d’entrada potser dic “sí” i després em trobo mastegant una bola d’indecisió i d’arguments en contra, com quan de petita el bistec se m’amuntegava a la gola i no podia empassar. I l’acumulava tot a la galta. Un rau-rau al pensament que et va dient “t’estàs fent un llit on no vols dormir”.

Li he estat donant voltes a això de dir que no i he arribat a la conclusió que el problema és que existeix una llista de persones a qui, d’entrada, m’és molt difícil dir que no. Tot i que sàpiga que no en tinc ganes, o que no puc fer-ho, o que no em convé: em demanen alguna cosa i la resposta per defecte és “sí”. Després arriba tot allò del bistec a la galta. I, finalment, el “no” amb el seu corresponent argumentari. És així.

Total que, com de tot se n’aprèn, n’he extret una lliçó i una mena de pseudo-consell: si vosaltres també teniu una “Llista De Persones A Qui Diria Que Sí Sempre”…primer, el meu condol i, segon, dissimuleu i no els ho feu saber mai.

Si més no, que pateixin una mica abans de fer la proposta, no? Una mica. Una mica petita. El vostre orgull us ho agrairà.