Mitja vida

La relació entre amigues és molt especial. Si més no, per a mi. M’agrada pensar que té una barreja de màgia, de feeling, i de moltes hores i converses. Al final arriba aquell moment en què no cal que diguis res perquè saps exactament com funciona el cap de l’altra i acabes entenent, per exemple, que quan jugant al “Tabú” una amiga et diu “A casa meva en tinc un” s’està referint al pàrquing i no en tens cap mena de dubte. Per moltes coses que pugui tenir a casa seva. És el pàrquing. I punt.

Crec que és aquesta màgia el que fa que l’amistat doni per a moltes històries i que, totes elles, les expliqui des d’una òptica especial. Els dóna una altra llum.

Això que us explico ara, es veu que ja ho pensava, jo, però que fins que no m’he posat a escriure què m’ha semblat el llibre de la Care Santos, no ho he sabut.

Cinc amigues es retroben per a un sopar després de trenta anys, en plena transició espanyola. Les seves han canviat molt des del darrer estiu a l’internat, no són aquelles adolescents que recorden de l’escola de les monges. Però aquelles adolescents, aquelles nenes, les han fet, en part, les dones que són avui i que sopen juntes un vespre de pluja intensa. Però això que se’ns explica va molt més enllà d’un retrobament, d’un sopar de ex alumnes, d’una anècdota. Això va de la vida, del destí, de la sort i de qui se la treballa, del perdó, de la culpa, dels silencis i dels retrets. De tot això, que no és pas poc.

No sé si recordeu com d’enfadada estava, jo, després de llegir L’amiga especial. I, per fi, ara tinc amb què comparar-ho. L’amistat és això. Això és el que jo volia dir quan us deia que aquelles amigues no ho eren. I no em referia a que hi hagi d’haver molt de sucre, perquè es tracti d’amistat. No. Ha d’haver-hi veritat. I en aquesta història de la Care Santos, la veritat està en cada frase que llegeixes i la fina teranyina que és l’amistat, queda reflectida clarament en la relació d’aquestes dones. I de sucre poc, que ja us dic que no va d’això. Però la vida i l’amistat tampoc no en tenen sempre, de sucre i a mida, que vas creixent t’adones de quin paper tan especial juguen les teves amistats, les que estan allà quan van maldades a la vida o quan et toca anar fent sense massa problemes.

Així doncs, si us agraden les històries íntimes, que en diuen, aquest és un molt bon llibre. I, a més, trobo que és un llibre que fa de molt bon regalar al sector iaies/mares/tietes ara que estem en ple mes de desembre i les idees se’ns esgoten.