Aquestes vacances m’han donat moltes estones de lectura. Moltes. Crec que són les primeres, des que va aparèixer l’Hereu a la meva vida fa gairebé cinc anys, que he aconseguit un nivell de lectura vacacional que no m’avergonyeix. Així doncs, comencem pel començament que tinc feina i molta sang per explicar-vos. Ja sabeu que arriba l’estiu i se m’emporten les ganes de sang i fetge. Vaig començar amb una lectura que no estava a les meves llistes de pendents i que va arribar per sorpresa i curiositat. A principis de juliol em van convidar a un mercat solidari de llibres i, remenant, remenant, vaig trobar aquesta novel·la que us porto avui. “Los crímenes del monograma” és una nova aventura de l’inspector més famós d’Agatha Christie que ha reviscut a mans de l’autora Sophie Hannah. De segur que alguns us sentireu identificats quan us digui que la meva primera lectura “d’adults” va ser l’Agatha Christie. I suposo que d’aquí em va venir també la falera pels assassinats i tota la pesca. Recordo llegir, una rere l’altra i sense cap ordre, les novel·les que anava trobant a la biblioteca i quedar absorbida per les trames. Res a veure amb les trepidants novel·les negres que trobem ara; tot eren deduccions, gestos i sospites. Vaig quedar enganxada del tot.
Ens trobem a Londres de 1929 amb en Poirot prenent un cafè en un bar, quan una noia entra al local amb tota l’aparença d’estar fugint d’un perill imminent i misteriós. Òbviament, en Poirot no pot resistir-se a saber què la preocupa i aclarir tantes preguntes que no tenen resposta. Les morts no triguen en aparèixer i algunes paraules que la noia comparteix amb l’inspector engeguen aquesta novel·la entretinguda en forma de trencaclosques, en la que la resolució dels crims acaba per resultar un pèl rocambolesca. Però el personatge principal no decep, que ja és molt. Al cap i a la fi, aquestes resurreccions de grans personatges a mans d’altres autors em fan més por que una pedregada i trobar-me amb un un Poirot a qui he identificat plenament com el que jo recordava que era ja ha estat tot un èxit. I aquella atmosfera, aquell reunir tots els personatges en un mateix espai per aclarir com ha anat tot i fer-te anar d’aquí cap allà pensant que ja ho saps tot. Ha estat un bany de nostàlgia, tot plegat. La relació que s’estableix entre en l’inspector belga jubilat i el jove Catchpool d’Scotland Yard, és curiosa, també, i aporta un toc diferent a la novel·la.
No és, ni molt menys, un imprescindible però es deixa llegir sense massa esforç i et transporta prou bé a l’època i al personatge. Així que, amants de l’Agatha Christie, aquest podria ser un bon títol per afegir a la vostra llista.
(També us vaig parlar d’Agatha Christie, aquí.)
Què t'ha semblat?