Lectura i prejudici (o per què mai no llegiré “50 ombres d’en Grey”)

“No és només que no el vulgui llegir. És que, tal com ho veig, no mereix ni ser llegit ni tingut en compte com a possibilitat”.

De vegades, les dic, aquestes coses. I no és que em senti especialment orgullosa del meu esnobisme lector, però no puc dissimular el fet que hi ha llibres que em posen els pèls de punta. En aquest cas concret, l’objectiu de la meva ira era la saga de les Ombres d’en Grey (que no, no he llegit, ni tan sols he tingut a les mans. I tampoc no he vist les pel·lis. I nedant en prejudicis us dic que sense haver fet ni una cosa ni l’altra, estic completament segura que no m’agradarien i que no n’obtindria res de bo). És així i no hi puc (ni vull) fer més.

Com? Que us esperàveu un gran motiu filosòfic, meditat, redactat i explicat de forma coherent, lliure d’idees preconcebudes i de prejudicis? Ah. Doncs no. Estereotip 100%. Em sap greu, però no em sap greu.

No sóc sempre tan radical ni tan coherent com voldria. Hi ha coses que llegeixo de les que no em sento especialment orgullosa, però sigui per curiositat, per mandra de buscar alguna altra cosa o simplement perquè la temptació és massa gran (un supervendes que et vas trobant a totes i cadascuna de les llibreries o pàgines web a les que entres; la típica història de “La noia del tren” que molts estan reescrivint des que va sortir; la nova entrega d’una saga que saps que és una aposta segura perquè la darrera et va enganxar…ja sabeu, pecats en què tots – vull pensar- hem caigut) però he arribat a la conclusió, després de molts anys d’exercir com a lectora amb prejudicis, que hi ha lectures que apunyalen els meus principis lectors.

Llista de coses que no llegeixo per principi:

• Autors mediàtics (i per mediàtics em refereixo a la periodista de torn que t’escriu un llibre sobre tot i res; a l’home del temps que t’engega un llibre de contes; o a la tertuliana de rigor que se’t treu de la xistera una novel·la històrica, entre d’altres exemplars de fauna televisiva). No.
• Autoajuda (i per autoajuda em refereixo als consells que uns altres et volen fer creure que són l’estàndar perquè et puguis considerar “normal”). Tot aquest rotllo sobre “Deixa que els xacres et governin la vida”, “Menja de tot sense menjar” i “Sigues més feliç amb les coses ordenades per colors” no va amb mi. També, no.
• Llibres sobre actualitat de fets que han passat fa quinze dies (i per actualitat de fets que han passat fa quinze dies em refereixo….prou). Aquí visc entre la meravella i el fàstic. Com pot ser que algú hagi pensat, escrit, revisat, corregit i publicat un llibre de qualitat sobre fets que han passat no fa ni un mes? Si segurament allò del que està parlant, encara no ha acabat de passar!
• Reversions o la versió d’un llibre que te’n fa algú altre. Això diríem que és com si demanes a algú que et faci un espòiler i, a més, que et menteixi i no t’expliqui ben bé la història. A què juguem? “Orgull i prejuidici i zombies” o “Sentido y sensibilidad y monstruos marinos“. De debò? No. Això tampoc. (Ara bé, amb aquella coherència que em caracteritza amb la meva història amb el Jo Nesbø, ell treu una versió de Macbeth que passa als anys 70 i què faig jo? Doncs, evidentment, demanar-la i llegir-me-la tan aviat com pugui. És així.)
• Chic Lit, que ja d’entrada el concepte fa molta ràbia. Però encara és pitjor pensar que si existeix és perquè….redoble de tambors….la gent se la llegeix. Ja només les cobertes que acostumen a tenir amb aquells títols en totes les games del violeta, em posen la neurona lectora molt nerviosa. I després resulta que la Chic Lit es fa gran, descobreix el sexe i pam, “50 ombres d’en Grey”. Ni. De. Conya.

Vull pensar que, més que prejudicis, això no és més que una mena de criteri. Restrictiu i, si ho voleu, un pèl prepotent. Potser és cert, no dic que no. Però, de moment, no he tingut pas la sensació que  em vagi gaire malament amb aquestes teories meves.

I vosaltres? Cap prejudici que vulgueu compartir?