Crec que podria viure entre els llibres publicats per Alba Editorial i seria feliç. Puc triar gairebé a cegues entre les seves col·leccions de ficció i trobar sempre una lectura que m’agradi.
Després d’encadenar tres lectures de sang i fetge seguides, vaig treure la meva vena més carrinclona i vaig agafar aquesta obra d’Anne Brontë, com qui comença a tornar a casa, per anar adaptant-me a la rutina (on, afortunadament, la gent que m’envolta no va matant al personal).
Diguéssim que molt normal, molt normal, tampoc no ho és la fauna que apareix aquí. No sabeu com m’ho he passat de bé, llegint la història d’aquesta vídua misteriosa i poc sociable que arriba a la casa abandonada de Wildfell Hall amb el seu fill petit. Era d’esperar que, fugint ella dels convencionalismes de l’època, els seus veïns no veiessin amb bons ulls la insolent independència i secretisme de la Sra. Graham i que en comencessin a malparlar. Tot plegat, més la seva amistat amb un jove agricultor del poble i el seu complex passat, desenvolupa una història complexa que deuria ser la repera en l’època per la manera com Anne Bontë parla de l’alcoholisme, el paper i la indefensió de la dona i l’endogàmia de la societat de l’època (1848).
Una vegada més Anne Brontë m’ha fet sentir que jo llegeixo per trobar llibres així, que em remoguin per dins. I ella, tot i haver-lo escrit fa dos segles, ho ha aconseguit.
Què t'ha semblat?