Llegir és, indiscutiblement, una acció solitària. No em planteja cap tipus de problema en absolut; vull dir que si d’entrada sóc un ésser tirant a prou sociable, necessito les estones de solitud com l’aire que respiro.
Però hi ha llibres, i aquest n’és un, que em fan dir “Ni de conya!” o “M’ho dius de debò?” (bé, per ser fidels a la veritat, jo dic “M’ho dius en sèrio?!!!”, així, amb molts signes d’admiració al darrere) i buscar a qui tinc més a prop per compartir-ho. Però no hi ha ningú, òbviament. Si més no, no en el moment exacte. Si més no, no algú que no sigui una persona de l’autobús, a qui no conec de res i que pogués arribar a pensar que hi toco poc. O gens.
Acotem. “La dona a la finestra” és una història que crec que enganxarà a tots aquells (que no seria el meu cas) a qui va agradar “La noia del tren”, per exemple, però també als amants de les pel·lis d’en Hitchcock (a les que en fa mil picades d’ullet a més d’un homenatge tant amb el títol com amb el punt de partida). També us he de dir que aquesta en particular té un toc, un vernís que fa que per a mi sigui diferent, més completa, addictiva i rodona en tot.
Déu n’hi do, A. J. Finn, quina primera novel·la, rei. És evident que hi haurà un estol de lectors, entre els quals segurament m’hi he de comptar, que estarem pendents de veure què en surt de la teva pantalla properament.
Ah, i per últim, un consell. No deixeu que us expliquin gaire cosa. De fet, ni la sinopsi no cal que llegiu. Deixeu-vos sorprendre. De segur que millora encara més.
Què t'ha semblat?