Casa seva era un gran cub de vidre que presidia una esplanada de gespa de vellut.
La construcció va respondre a la seva arribada banyant de forma automàtica el rebedor i el saló amb una llum càlida, no gaire intensa, que feia més evident la foscor de fora. Els detalls d’acer dels mobles de vidre i cuir, reflectien de tant en tant pels llamps que queien esporàdicament. L’aigua se sentia picar amb força al sostre de vidre que, dos pisos d’alçada més amunt, permetia que els dies de sol la llum inundés tots els racons.
No hi havia gaire elements en aquell saló enorme, obert completament al jardí per uns finestrals que recorrien gairebé totes les parets des del terra fins el sostre: una chaise longue i dues cadires Barcelona ordenadament col·locades en forma d’ela, damunt d’una catifa de pèl de zebra i, al centre, un quadrat de vidre que semblava fer equilibri sobre una mitja esfera de cuir negre que oferia un cendrer i una polida caixa de fusta amb puros com a únics elements decoratius. Aprofitant l’únic pany de paret que ocultava el jardí, hi havia penjat un televisor de cinquanta-cinc polzades que rarament s’encenia.
Al darrere, separat per una escala volada de graons de vidre sense barana que pujava a la segona planta, i des d’allà al despatx de les golfes, una gran taula de vidre rodona amb un únic peu de fusta reposava sota una làmpada de fils metàl·lics regargolats acabats en uns cons lluminosos, amb sis cadires de fusta amb respatllers alts com a tota companyia, envoltada dels finestrals que mostraven la piscina que presidia el darrere del jardí. Una part del terra de granit del saló i del menjador, s’havia substituït per unes plaques de vidre idèntiques a les del sostre, que mostraven que gran part de la planta baixa de la vivenda, es podia explorar des de sota, nedant per la piscina.
A l’esquerra de la taula, una barra de bar d’alumini lluent, amb dos tamborets rodons de cuir vermell i una nevera de dues portes, protegien la cuina. Innombrables vegades la substituïa. Molts dies, aquella estança de catàleg d’electrodomèstics, restava oblidada tot i que sempre estava impecable, preparada per si, de cop i volta, algú la volia fer servir. La barra de bar tenia tot el que calia per abastir-lo per a les poques estones que ell passava a casa: begudes, gots i alguna cosa, en bossa o en llauna, per picar.
Li agradava que, tot i que no estava gaire a casa, les coses estiguessin ordenades, netes, a punt per ser gaudides si en algun moment ho volia. Diàriament, un equip de neteja de quatre persones, sempre les mateixes per ordre expressa del client, s’encarregaven de que la casa lluïs sempre com si fos nova i estigués preparada per acollir a un amo que la volgués fer servir. Per si de cas. També seguint les seves ordres la comunicació entre aquestes persones i ell havia de ser inexistent; no volia trobar-se-les sota cap condició a casa seva, ni trobar notes ni mencions a cap assumpte d’organització logística. En tot cas, podien contactar amb el seu gabinet i alguna secretària els atendria.
Els gestos de buscar el got adequat i omplir-lo de whisky van absorbir màgicament el mal de cap. No en quedava ni rastre quan va seure al sofà i va deixar vagar la mirada per la finestra, intuint la pluja que seguia caient. Mig minut després, la relaxació de seure degustant una copa ja el carregava. Si no l’ocupava, el cervell se li omplia de retrets, de coses que hauria d’haver fet, de persones a qui hauria d’haver trucat, de tot allò que no hauria d’haver dit i de la solitud de la que, resumint, s’havia envoltat. Va buscar, amb un ràpid moviment de la vista, el seu ordinador portàtil com algú que s’ofegués buscaria un salvavides en mig del mar, i va recordar que l’havia deixat al despatx amb les presses per sortir de l’oficina quan havia vist que la pluja semblava amenaçar amb contundència. El va visualitzar damunt la seva taula com si així el pogués fer aparèixer a la seva sala.
Hauria de treballar des del despatx de les golfes.
Vols saber què ha passat abans? Aquí trobaràs la primera i la segona part.
Què t'ha semblat?