Avui us parlo d’una lectura d’aquelles que no acostumo a llegir, jo. Però amb aquest títol que és més una filosofia de vida que no pas un nom per un llibre, no em vaig poder resistir. I va ser per això, i no pas perquè fos un recull de notes de Josep Pla, que el vaig triar, A mi les notes, els relats curts, els contes….sovint, em diuen més aviat poc. Em deixen amb ganes de més. I no m’agrada anar insatisfeta per la vida, ni que sigui llegint.
Un cop a dins m’he trobat amb un senyor que feia que escriure semblés tan fàcil que si jo fos escriptora em faria enfadar. Un senyor catalanista, crític amb el règim de l’època que li va tocar viure, irreverent i un punt misogin, sarcàstic i que deixa de banda l’autocensura en aquestes notes per parlar del que vol, en la mida que li dóna la real gana. És innegable que aquestes notes són una crònica sincera i sense complexos del seu entorn, de la seva època i d’ell mateix i en moltes ocasions traslladen a qui les llegeix a un món de llargs i segur que incòmodes viatges en autobús plens de pols o a surrealistes vespres amb Dalí. Provo d’imaginar-me’l en un grup de WhatsApp, no li caldria fer servir dibuixets per engegar més d’un i de dos a pastar fang ben lluny.
D’en Pla, fins avui, només havia llegit el “Quadern gris” i, amb tots els meus prejudicis, m’havia cridat l’atenció la diferència entre la seva imatge d’home de poble, de coses petites, d’horts i animals i l’home de món que trobes quan llegeixes els seus escrits. En aquestes notes encara m’ha sobtat més trobar-me un home que s’autocensurava fins l’extrem de deixar textos que, ara ho veiem, eren totalment publicables, de qualitat i d’interès, aparcats fins que fos el moment propici per poder-los publicar sense ni un punt del bolígraf vermell dels censors. “O es publiquen com jo els escric o no es publiquen”, deuria pensar. I mira tu per on, fins avui no hi ha hagut manera. I encara gràcies.
Què t'ha semblat?