M’estic prenent molt seriosament això de sortir de la cova de la meva zona de comfort lectora (que em segueix semblant fantàstica i que no canvio per res del món) i m’he llençat a llegir poesia. Dit així sembla que he fet qui sap què, oi? Doncs no és tant, perquè Rupi Kaur escriu una poesia que és més un estat inspirat de Facebook o Instagram que no pas poemes. Que no dic amb això que no m’hagi agradat (de fet, m’ha agradat i l’he recomanat) però jo no acabo de veure que això sigui poesia. Digues narrativa poètica o poesia narrada….o digues el que vulguis. Jo no hauria dit poesia.
Un bon dia el meu Goodreads es va començar a omplir de gent que parlava (i la majoria molt i molt bé) de Rupi Kaur. Vaig investigar i ràpidament va caure a la meva llista de Vull Llegir com una molt bona opció d’encarar un petit repte poètic, tenint present que no és gens el que jo entenc per poesia. Però en fi, per alguna cosa es comença.
Rupi Kaur parla de la pèrdua, de l’amor i de la identitat i ho acompanya d’unes il·lustracions lleugeres i minimalistes que m’han encantat. El llibre està ple d’imatges i de frases que he trobat molt encertades per la seva força. No em trec la sensació que no aprofito els llibres tan breus però tot i així m’ho he passat molt bé. Una bona tria que recomano molt.
Què t'ha semblat?