Quan segueixes un autor ho fas perquè el que et dóna et motiva, t’agrada, et fa pensar o t’admira. En el meu cas, el domini del llenguatge que la Marta Rojals em va demostrar a “Primavera, estiu, etc…” em va deixar completament obnubilada. Els diàlegs eren d’una realitat tan gran que semblava que estiguéssis escoltant una conversa aliena. Vaig esperar en candeletes que sortís la segona novel·la.
Va arribar la segona i, tot i que ja no era la sorpresa i la novetat, de la primera, el gir argumental final, a mode de salt gimnàstic clavat, me la va fer bona, també. Ja hi vaig tenir alguns peròs molt menors, molt de tiquismiquis, si voleu.
Arribats a la tercera, ja no sé, sincerament, què m’esperava però tinc coses a dir.
Primerament, que coincideixo cent per cent amb el que diu la Míriam Cano aquí, tant a nivell de l’excés de virtuosisme com al de la llargada de la novel·la. Amb aquells pensaments que de tant en tant em creuen el cap com si el meu cervell em parlés en veu alta, m’he trobat pensant “Molt bé, ja ho hem vist tots que bé que saps fer els diàlegs. Ara ja prou”. No és que no estiguin ben fets, eh? Són rodons, com sempre, però n’hi ha massa i, en ocasions, massa llargs. Sobre l’extensió de la novel·la, no diré més que que és massa llarga.
D’altra banda no voldria que us quedéssiu amb la idea que no és una bona novel·la. La relació que es mostra dels tres germans, la seva vida retratada a base de escenes al llarg de quaranta anys, et dóna una imatge molt fidel de les xarxes, mancances i desafeccions que hi ha en aquesta família. Rojals et va donant píndoles d’informació i el fet d’anar saltant d’una època a una altra, et deixa sempre pendent de saber què segueix passant o com s’arriba d’aquella situació de fa vint anys a la que t’explica posteriorment. Però també he de dir que a mi no m’ha interessat prou.
Ara bé, sincerament, m’he quedat un pèl desencantada amb tot plegat perquè no hi ha res més tediós que la sensació d’un llibre que es fa massa llarg. Que es repeteix o que s’exagera.
En fi, caldrà esperar a la propera a veure si recupero la Rojals que a mi m’agrada.
Què t'ha semblat?