Tinc la sensació de no haver passat per aquí en mesos i tot just en fa només un. L’energia lectora, com m’acostuma a passar durant les festes de Nadal, se m’esgota i sembla que se m’escola en diferents afluents que no tenen res a veure amb la lectura.
He de dir, a més, que les lectures no acompanyaven. He anat saltant d’una a l’altra sense massa gust ni concentració i, al final, en un intent desesperat de trobar alguna cosa que, tot i que no fos una gran joia literària, m’enganxés a un argument, vaig arribar aquí.
I la vaig acabar d’espifiar. Perquè he tingut la sensació, en diversos moments de la història, que això era infumable. I m’he anat arrossegant, avançant en la lectura en els minuts d’autobús matinal als foscos quarts de set del matí, amb el cervell encara xop de la dutxa i les parpelles maldant per aguantar-se ben amunt.
Ni us marejaré ara amb la trama d’això perquè és que no val la ni la pena. M’ha semblat molt fluix, irregular i poc el·laborat. Del John Verdon em quedo amb la primera novel·la i ja recordo que no va ser una cosa tremendament espectacular (i, com sembla que en això del llegir, no escarmento, vaig llegir-me’n la segona. Ah, calla, i la tercera. I aquesta no va caure perquè el títol no m’entrava ni de broma…).
No ho sé. Potser ara que estem a dos dies del 2017 i toca tota aquella conya dels propòsits i tal, m’hauria de proposar corregir aquesta tendència a la immolació neuronal amb literatura justeta que em dóna de tant en tant. Ja ho veurem.
Es confirma, doncs, que aquest cinquè no val massa la pena, com ja li havia sentit dir a algú altre. Jo sí que vaig llegir els 4 anteriors, i no em desagrada, però si aquest fluixeja, menys feina, tu!
No, la veritat és que no val gaire la pena…