Ai Senyor! Jo no sé com explicar-vos això.
Recordareu com de decebuda/indignada/enfadada vaig quedar després de llegir “Outlander”, la primera part d’aquesta saga llarguíssima que ha donat peu a una sèrie de televisió. Tot i així no puc negar que m’hi vaig enganxar molt. No he vist la sèrie (també us avanço que és molt possible que la vegi així que en tingui la més mínima oportunitat) així que tot el que puc dir té relació amb el llibre.
Tan bon punt vaig acabar la primera novel·la, fins i tot mentre us escrivia aquella ressenya tan rabiüda, sabia que llegiria la segona, i després de les primeres pàgines d’aquesta, ja havia decidit (i quan dic decidit dic comprat) la tercera.
Primer de tot, us vull explicar què és el que no m’agrada gens d’aquesta saga i què fa que sigui una lectura culpable 100%.
Aquesta saga té un component de “porno para mamás” que no m’agrada gens. Vull dir, no és que em molestin les escenes de sexe en general i ben introduïdes a la trama, però el que fa Gabaldon en aquests llibres (d’acord, no me’ls he llegit tots, però no em sembla agosarat fer una predicció) és narrar un clau cada certes pàgines com qui es pren un paracetamol cada sis hores.
Quan he aconseguit acceptar que això no canviarà, que seguiré havent de llegir com de ferm era el cul d’en Jamie i com de suau la pell de la Claire, i que cada cinquanta pàgines (estic sent generosa) apareixeran tirats per terra cardant com conills, he pogut passar-m’ho bé amb la resta.
I us asseguro que amb la resta m’ho he passat (i m’ho passaré) molt bé. Les trames històriques són entretingudes, treballades, dinàmiques. Els personatges estan ben treballats i la història avança sempre de forma que hi ha incògnites per resoldre. És totalment necessari llegir-los en ordre per anar sabent d’on vens i qui és qui i no es pot negar que Gabaldon et deixa amb les ganes de, polvos a banda, saber més dels Randall i els Fraser.
Què t'ha semblat?