10 llibres que voldria no haver llegit per poder-los llegir de nou

Sona estrany però és així. De vegades em trobo gent llegint llibres a l’autobús, llibres que a mi m’encanten i, a més de creure fermament que de segur que aquella persona em cau bé, penso “tan de bo no me l’hagués llegit i el pogués llegir de nou!”

De segur que me’n deixo uns quants, però aquests (sense massa ordre) són el meu Top Ten de “Tan de bo me’ls pogués llegir per primera vegada, un altre cop”.

1. “Orgull i prejudici” de Jane Austen: Sobren comentaris i explicacions. M’agrada per moltes coses; el caràcter tan ben format de tots i cadascun dels personatges, per paràgrafs i paràgrafs sencers de cites; pel ritme de la història i l’atmosfera que Jane Austen aconsegueix transmetre tot i els anys. Voldria poder llegir de nou “Orgull i prejudici” i sentir la sorpresa i el plaer de descobrir cada racó de la història de nou. No fa tant que vaig llegir Jane Austen per primer cop així que no és d’estranyar que encara recordi amb una sensació molt semblant a l’amor com va em va agradar. I, si us plau, mireu la mini sèrie de la BBC de 1995. De debò.
2. “L’home manuscrit” de Manel Baxauli: No tenia massa números per convertir-se, com ho va fer, en un dels meus preferits. És una lectura lenta però que t’arriba molt i molt endins i em va sorprendre la intensitat amb què em va tocar.
3. 1Q84 (1 i 2) de Haruki Murakami (El 3 també, però menys): Des que tinc el blog crec que es pot deduïr per la mida de les meves ressenyes les lectures que m’han flipat. Pam. Penso que és un sentiment comú dels lectors el pensar que llegim per trobar llibres que ens colpeixin, que t’extreguin, literalment, de la teva realitat i et transportin a una altra. Doncs Murakami ho va aconseguir amb escreix amb aquesta trilogia.
4. “Phillipe Derblay o amor y orgullo” de George Ohnet: No sé si vosaltres la teniu, però jo compto amb un parell d’editorials que quan estic baixa de defenses lectores, són con un Actimel. Una d’elles és l’editorial Dépoca. Podria triar a l’atzar i l’encertaria. En una d’aquestes baixades de defenses, vaig anar a espetegar amb “Phillipe Derblay” i va ser un xute espectacular. Descobrir l’ “Orgull i prejudici” francès!!!! Us imagineu? Doncs això. Al·lucinant, va ser.
5. La sèrie Wallander de Henning Mankell: Les meves lectures de l’inspector Wallander són anteriors al blog però van protagonitzar els meus agosts any rere any fins que me les vaig haver llegit totes. Recordo agafar-les, algunes, de la biblioteca i d’altres comprar-les i anar-me’n de vacances amb una bossa plena de llibres i fer autèntiques maratons lectores. No he trobat, encara, un substitut O successor) de Henning Mankell que estigui a l’alçada de com de bé m’ho vaig passar llegint-lo a ell. No descarto tornar-los a llegir en ordre ja que en el seu moment vaig fer el que vaig poder. Si us agrada la novel·la negra, doneu-li una oportunitat: crec que Mankell és el pare de la novel·la negra nòrdica. El pare. O el Déu.
6. “Jo Confesso” de Jaume Cabré: Que un llibre t’agradi no és només qüestió d’argument i això em va quedar claríssim amb aquesta novel·lassa. (Des)estructurar un llibre d’aquesta manera i que tot i així NO PUGUIS deixar de llegir-lo és de ser molt Top. No vaig entendre tots els fils argumentals, ni ho vaig pretendre, però el conjunt amb el seu caos, em va semblar extraordinari.
7. “La mujer del viajero en el tiempo” d’Audrey Niffenegger: També anterior al blog, amb aquest llibre vaig fangirlejar una mica. Una mica bastant. Una mica molt. Tant, que vaig esperar pacientment que Niffenegger fes una altra novel·la, com si pel fet que aquesta m’hagués enamorat, tot el que escrigués a partir d’aquell moment seguís el mateix patró. I no. Perquè aquesta història d’amor és tan bonica i està tan ben explicada que no és fàcilment repetible.
8. “Rebecca” de Daphne du Maurier: Havia vist ja la versió cinematogràfica quan vaig decidir-me a llegir el llibre. I potser és de les poquíssimes ocasions on una cosa no m’ha matat la màgia de l’altra. Els personatges de “Rebecca” són del millor que he llegit mai; que un personatge que no apareix mai pesi tant dins d’una història i aconsegueixi que el tinguis tan present és d’un mèrit brutal. Una novel·la d’absències que enganxa des de la primera (cèlebre) frase (”
   Anoche soñé que volvía a Manderley. “)
9. “El círculo” de Dave Eggers: El que em va al·lucinar més d’aquesta lectura va ser el concepte de mi mateixa llegint ciència ficció. I gaudint-la a més no poder. No acostumo a llegir fantasia ni ciència ficció (tinc canvis en ment respecte d’això) per això aquesta novel·la distòpica em va fer reflexionar tant: de debò és ciència ficció això? O simplement és una previsió del que està per venir? Al més pur estil de Black Mirror, Dave Eggers planteja moltes reflexions sobre la llibertat dels individus en la societat interconnectada d’avui en dia.
10. “La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” de Marie Ann Shaffer i Annie Barrows: Només pel títol del llibre ja val la pena llegir-se’l. Però és que a més és una perleta de personatges i històries molt humanes, d’aquelles que remouen. Una periodista que es desplaça al petit poblet de Guernsey el 1946, entra en contacte amb una curiosa societat literària que li donarà temes i temes per escriure articles al seu diari. Crec que és una aposta segura de lectura.

I vosaltres? Quin seria el vostre Top 10 de llibres que voldríeu poder tornar a llegir per primer cop?