Cada cert temps m’entra la gana de llibres de sang i fetge i morts i assassinats i policies i dolents. Ja m’enteneu. Deu ser alguna mena mecanisme paral·lel al que ens funciona quan el cos ens demana un aliment concret.
Durant alguns anys, quan m’entrava aquesta gana, menjava Henning Mankell o més aviat Kurt Wallander, el detectiu protagonista de les novel·les negres de Mankell. Era una aposta fàcil i segura, sabia que triés el que triés, seria un encert.
Però un bon dia, es van acabar els Wallanders. Me’ls havia llegit tots. I tot i que crec que ara, que han passat uns quants anys, no estaria malament rellegir-me’ls, he de dir que li he trobat un substitut.
I no ha estat fàcil arribar fins aquí. Us ho prometo.
M’haureu sentit parlar de Jo Nesbo i dels tombes i gires que he tingut amb les seves novel·les. Podeu anar aquí i anar del passat al present per entendre el meu camí. Ara mateix puc dir que Nesbo és, sense cap mena de dubte, el meu autor preferit de novel·la negra. Puc dir, sense cap mena de dubte, que Harry Hole és el meu personatge preferit de novel·la negra. I puc dir, sense cap mena de dubte que no m’ho hagués pensat mai, quan vaig començar a llegir-lo.
Anem a pams.
Qui és Jo Nesbo?
Òbviament, teniu tota la seva biografia a la Viquipèdia però a mi m’agrada més aquesta, que és made in Nesbo.
Ras i curt, a més de mil altres coses i altres novel·les que no s’inclouen en la sèrie, el senyor Nesbo és el creador de la sèrie de novel·les negres protagonitzades per Harry Hole, un antiheroi complex i molt ben construït.
Perquè us en parlo?
No sé si llegiu novel·la negra. Si en llegiu, podeu aturar-vos aquí i no llegir més, si voleu (però ja us dic que esteu a més de la meitat del post o sigui que no us vé d’aquí d’acabar-lo, dic jo) però si no en llegiu, m’agradaria saber per què.
Un dels motius que més he sentit és que a les novel·les negres, i en general a totes de gènere (romàntic, misteri…) ja saps què esperar, l’estructura sempre segueix les mateixes fases i, per tant, l’argument no presenta cap desafiament perquè saps que hi haurà un assassinat i que algú el resoldrà al final (o, com a molt al final del llibre o dos llibres següents. Més de dos, ja seria abusar).
Us dóno la raó en la part que diu que a les novel·les d’assassinats hi haurà assassinats. Val. Concedit.
Ara bé. Ara. Bé.
En les novel·les de Jo Nesbo, la construcció de personatges i de trames és tan brutal que us diria que l’assassinat que hi pugui haver és l’excusa per desplegar tota la meravella que Nesbo crea; relacions complicades, el pes del passat, la motxilla de vivències de cada personatge, la crítica social, els procediments policials…és una xarxa tan espectacular, amb tantes capes, que seria molt simple definir-les com novel·les d’assassinats. El Harry no és infal·lible i no és perfecte; s’equivoca i sovint tria la seva manera de fer les coses que no té per què ser la correcta en tots els sentits. És un personatge que respira i que et creus en cada pàgina i cada paraula.
No sé si m’explico però tota la parrafada aquesta ve a ser un intent de dir-vos que si voleu donar-li una oportunitat a la novel·la negra, el Jo Nesbo és una requeteboníssima opció, que és sang i fetge de qualitat, molt més que assassinats que es resolen màgicament per detectius molt intel·ligents.
Va, de debò. Feu-me cas.
