Podríem haver pres mal, aquí. Sort que estem parlant d’un llibre senzill que parla de la vida i de com de complicats necessitem arribar a ser per sobreviure al dolor. Si ho haguessin intentat disfressar de pseudo-auto-ajuda, la patacada hagués estat monumental.
Paula Cid, una neonatòloga de quaranta pocs intenta superar haver perdut la seva parella dues vegades en el mateix dia. Pèrdues irreparables totes dues que li fan viure un dol tenyit d’odi i d’amor a parts iguals. Era molt fàcil caure en la llàgrima fàcil i, afortunadament per a tots, Marta Orriols ho resol de manera molt destra.
Us seré molt sincera: n’esperava poc d’aquesta novel·la i l’he inclòs a la llista perquè lectors de qui em refio n’havien parlat meravelles. La novel·la m’ha agradat tot i que he pensat en diverses ocasions que la Paula i jo no seríem les més amigues del món, cosa, d’altra banda, que no és gens necessària perquè afortunadament d’amigues ja en tinc. Per què us ho dic, això? Doncs perquè m’ha costat força empatitzar amb el dolor de la Paula, perquè no comparteixo gens les seves reaccions , perquè els extrems i jo no som gaire amics en general.
De tota manera, crec que la Marta Orriols ha fet una excel·lent reflexió sobre els límits de l’amor, la mort i la força de la vida i de segur que ens regalarà altres bones estones de lectura.
