Avui vinc amb la tercera i última part de la “Trilogía de la ciudad blanca” (podeu llegir les altres dues ressenyes aquí i aquí) i porto moltes al pap que vull explicar. Anem a pams.
Com a saga, aquesta trilogia m’ha agradat força. Té molt de ritme, la investigació de tots els crims que apareixen (que no són pocs) és ordenada i els esdeveniments no és donen per què sí. Potser sí que tot és massa rodó i dóna peu a sospitar de tothom perquè tots els personatges acaben tenint un toc de misteri, però en general ho he trobat raonable en conjunt. Jo diria que la història va de més a menys; la tensió de la primera i segona novel·la no manté el nivell a la tercera, però tot i així el ritme és bastant constant.
Aquí és on vull parlar d’aquesta novel·la, la tercera, en particular. Em passa sovint que els llibres amb dos o més plans temporals m’acaben per no agradar. Sempre n’hi ha un que tira més que l’altre. En aquest cas, la història que passa a l’edat mitjana ve d’una altra saga de l’autora (1 i 2) que jo no he llegit, potser per això no ha aconseguit interessar-me gaire tot i que no cal haver-se-la llegit per poder seguir les trames que apareixen a “Los señores del tiempo”. En general, m’ha semblat la més fluixa de les tres novel·les, amb diferència, i no he tingut la sensació d’una atmosfera tan ben creada com a les entregues anteriors. Potser aquestes històries de l’edat mitjana que us dic, trenquen una mica l’encanteri. A més, té algun punt de coses que passen malgrat que totes les circumstàncies apunten a que no sigui possible que puguin passar. No m’ha agradat, això.
“Los señores del tiempo” potser és l’entrega més fluixa de la trilogia, però com a conjunt el compro.
