Les vacances van seguir amb el que, per a mi, és un clàssic dels meus estius: Lorenzo Silva. Novament, he de dir que n’he sortit (prou) satisfeta. Només alguna al·lusió, en boca d’un personatge, al procés independentista català en uns termes que em van sorprendre, em va deixar l’ànima tocada. No puc dir que deixaré de llegir-lo però sí que al meu raconet “fan” hi han aparegut algunes esquerdes.
Sentiments no literaris apart, aquesta novel·la ha estat per mi el punt culminant del que jo portava esperant des que vaig conèixer el Vila i la Vir i he de dir que (em poso en peus i aplaudeixo) no hagués pogut gestionar que Silva no ho hagués fet tan i tan bé com ho ha fet. Gràcies, Lorenzo. Pel que fa a la trama, com sempre, un deu. Aquesta vegada viatgem a Gibraltar on un jove informàtic amb antecedents és segrestat. La seva família paga el rescat però, tot i així, el noi no apareix. Així que el subtinent Bevilacqua i la sergent Chamorro, juntament amb el seu equip, es veuen empesos a una investigació que els porta pels camins de la pirateria informàtica i molts interessos ocults.
Una vegada més les trames de les novel·les de Lorenzo Silva es tenyeixen de temes d’actualitat i interès i els personatges tan ben travats que va crear fa vint anys acompanyen el lector en unes històries que no enganyen i que segueixen fidels a les característiques a les que ens tenen acostumats: unes investigacions en les que una pista porta a l’altra, on res no és casualitat i on tot lliga de manera racional. Vila, Chamorro i la resta mantenen la seva personalitat, les seves peculiaritats.
Ja us ho dic cada vegada que reincideixo amb en Silva, però si sou d’assassinats i investigacions, heu de conèixer el Vila i la Vir. De debò.
