Feu memòria. Què fèieu, vosaltres, posem per cas, el cap d’any de l’any 1999? Esperant que tot s’apagués amb l’entrada en el segle XXI? Jo ho recordo perfectament. La gran apagada que auguraven alguns, no era més que un acudit anecdòtic entre amics en una casa rural de Madremanya. No recordo donar-hi més crèdit. Amb 20 anys, tenia algunes preocupacions, les justes, que passaven sobretot per ser de tipus acadèmic. El dia a dia del meu jo de vint anys gaudia una cosa de no dir amb les classes de francès i descobria Milan Kundera.
I la sorpresa de saber que aquell jo era coetani de la Tara (i de les coses que explica al seu llibre), de la joventut tan abruptament diferent que ella vivia en la mateixa època, m’ha ajudat a poder intuir (només intuir perquè, com comprendreu si llegiu les memòries novel·lades d’aquesta noia, és impossible fer-se’n una idea total) com es deuria sentir ella quan va passar de viure sota l’ombra integrista del seu pare a descobrir totes les mentides i mancances amb les que havia crescut fins el moment.
La família Westover, mormona radical, vivia a les muntanyes d’Idaho i va decidir criar els seus fills allunyats de l’oficialitat: els més petits no estaven inscrits al registre civil, no anaven a l’escola, no anaven al metge, no estaven vacunats…un llarg etcètera d’omissions que, a més, es complementava amb la temerària actitud d’un pare mentalment inestable que els posava en perill constantment. “Una educación” narra en primera persona com aquella noia que treballava amb peces velles de metall que el seu pare comprava i venia per viure va decidir que la seva vida no seguiria els camins que els seus pares havien triat per a ella. No us espatllo el final si us avanço que la Tara va acabar doctorant-se a Cambridge; m’atreviria a dir que el final és important però no és el més important. El camí és el que no pots deixar de seguir. La valentia i la perseverança de la Tara és el que m’ha empès, un cop acabada la lectura, a buscar-ne vídeos i intentar llegir-li als ulls d’on va treure tanta fortalesa per lluitar d’aquella manera. I sorprèn trobar-te una noia, una noia normal, seriosa, delicada, a qui dones per segura una infantesa similar a la teva. Era tancar el llibre, cada vegada, i pensar “com podia ser possible?”.
Si només penseu llegir un llibre aquest any, que sigui aquest. (No en sereu capaços, oi, de llegir-ne només un?)
