EQL

El recorregut s’allargava. Impacient, va parpellejar repetidament en un intent d’esborrar el soroll, d’avançar més ràpid, d’arribar a casa, tancar el cotxe al garatge i seure al sofà amb un got de whisky. El seu peu va traduir l’estímul i va prémer l’accelerador. Va notar l’augment de la velocitat com un pessigolleig suau als ronyons. El so de la pluja contra la carrosseria era ensordidor i va apujar el volum de la ràdio que vessava a l’ambient, com si li fes mandra, una versió viscosa de “Bésame mucho“. Va tornar a pentinar-se els cabells enrere i va esperar, tan pacientment com va saber, trobar-se millor.

Dalt de tot de Vallvidrera, la familiaritat del terreny i dels edificis que culminen la pujada a banda i banda de la carretera, i la mica de llum que aconseguia travessar la pluja, el van tranquil·litzar. Va agrair l’oportunitat d’aturar-se als semàfors, amb una barreja estranya de desig que triguessin a canviar de color i poder descansar els ulls i de ganes, alhora, d’arribar a casa aviat. La treva li va retornar una certa calma i va taral·lejar lentament la tornada de la cançó. La veu anava omplint l’habitacle, que encara feia olor de nou, i hagués dit que la pell era més suau, més clara, que tot es tornava més acollidor, sec, segur, confortable. Fora del seu búnker de luxe la gent corria aferrant-se a paraigües inútils. Com sempre, la constatació que algú patís, el feia sentir bé immediatament.

Somreia quan de sobte algú darrere seu, impacient, va fer sonar un clàxon avisant-lo que el semàfor ja havia canviat de color.

—Ja va, ja va. Quines presses!—Encara somreia. Estava de bon humor?

Potser per la pausa obligada del semàfor, el breu descens cap a casa se li va tornar més agradable. La pluja seguia sent abundant però no tenia tanta força i la foscor que tornava a banyar la carretera ja no l’amenaçava com ho havia fet, insistentment, durant la pujada.

Mentre la porta del garatge es tancava suaument rere seu, va tancar els ulls i va deixar caure el cap sobre el respatller. Va desitjar que algú pogués servir-li allà mateix, assegut al cotxe, un got de l’ampolla d’Ardbeg que hi havia al seu moble bar. Ni tan sols havia de pujar escales per arribar a la sala de casa; un ascensor que havia insistit en instal·lar quan va construir la casa, el podia deixar gairebé assegut al sofà sense fer massa esforç. Tot i així, es va sentir cansat només de pensar-hi.