Abril és un gran mes. Arriba la primavera, l’abric gruixut es pot començar a quedar a l’armari, els dies són més llargs i és Sant Jordi.
I Sant Jordi és el meu dia preferit de l’any. M’encanta Sant Jordi. Presumiria davant de qui fos de la festa tan maca que tenim. És o no?
Dono gràcies (relatives) a que sigui laborable perquè si realment em pogués passejar per les paradetes, seria una ruïna total. Totes aquelles piles ben ordenades de llibres damunt de senyeres, roses de tots colors i gent que passeja com si fos festa, no podria comprar-ne només un i deixar tota la resta de llibres sols i orfes. Sort que no és festa. Sort.
En fi, tot això per dir-vos, sabeu què compraria aquest Sant Jordi si ho pogués comprar tot?
Doncs tot.
No, és broma.
No, no ho és.
En fi, som-hi.
El silenci del far d’Albert Juvany: Aquesta novel·la del 2014 em parla a cau d’orella i m’està dient que m’agradarà segur. He llegit la sinopsi en diagonal i he pescat paraules clau: bibliotecària, secrets, identitat, passat. L’Albert Juvany, escriptor i odontòleg, ha publicat també “Qui necessita la foto d’una fada?“, l’espectacle “Ballant al cel, com un estel” i “La veritable història de la fada de les dents” (totes tres de 2017) que, com bé haureu deduït són per un públic més infantil. No sé quan, però ja us dic que caurà.
Clarissa d’Stephen Zweig: Amb “Carta d’una desconeguda” vaig tenir aquella sensació, com de bufetada, d’haver descobert Zweig i haver-ho fet tard. De ser una pringada. Des d’aleshores, és d’aquells llibres que quan veig algú pel carrer que se’l llegeix, li tinc enveja perquè n’està gaudint i li preguntaria per on va, què li està semblant, si ja ha descobert tota la tristesa i la valentia que hi ha en aquella història. Total, que vaig apuntar aquesta a la meva llista de pendents i aquí està.
El asesinato de mi tía de Richard Hull: Tinc un vici lleig que és visitar sovint la pàgina d’Alba Editorial. I dic que és lleig perquè hi entro amb nocturnitat i traïdoria, sabent que hi trobaré moltes coses que m’agradaran i que afegiré a la meva llista de pendents i…que acabaré comprant. Total, que una de les coses que últimament he trobat és aquesta i us diré una paraula màgica que us farà entendre per què: Autor col·lega d’Agatha Christie. Bé, no és una paraula, però ja m’enteneu. Directe a la llista.
El conte de la serventa de Margaret Atwood: I sí, ja ho sé, que ja me l’he llegit. Però no em digueu que la coberta que s’ha tret del barret Quaderns Crema no és LA MILLOR COBERTA DE TOTES LES EDICIONS QUE HEU VIST AL MÓN MUNDIAL. Doncs això. Que és tan maca que no ho pot ser més, i que a mi les cobertes em poden.
El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson: Aquesta novel·la que Viena Edicions va publicar el 2016, em va atrapar per aquesta frase de la seva sinopsi “una soltera que ja quarenteja” I jo, que estic a punt de quarentejar, ni que sigui per solidaritat, havia de llegir les aventures i desventures de la senyoreta Buncle.
Escola de fantasia de Gianni Rodari: Anava a tercer d’EGB i llegíem els “Contes per telèfon” (aquesta edició) de Gianni Rodari de forma conjunta a la classe. Tinc el record de la Montse, la nostra tutora, havent-nos de dir que no els podíem llegir tots de seguit, com li demanàvem, que hauriem de ser pacients i anar llegint a poc a poc. És un record d’aquells que em fa escalforeta al cor. Avui, això que passa, que tens un lector en formació a casa, i et preocupes per l’educació i aquestes coses de grans, i em retrobo amb Rodari en un estat completament diferent.
La dama desaparece d’Ethel Lina White: Ja he tornat a la pàgina d’Alba Editorial, que algú em tregui el ratolí de les mans. El fet és que aquesta novel·la porta molt de temps a la meva llista i ja em va demanant que faci el favor de posar-m’hi. El 1938, Alfred Hitchock la va portar al cinema i la vaig veure fa alguns anys i estic segura que la novel·la m’agradarà. Aposta segura.
La mort i la primavera de Mercè Rodoreda: Bé, arribem aquí i us dic que quan m’hi posi, amb aquesta, ho faré conscient que és possible que acabi amb el cor rebregat. He llegit que és “una de les obres més dolorosament belles que s’hagin escrit” i m’hi jugo un peu que m’hi faré mal. Però. No, cap però. M’hi faré mal, ho sé, ho accepto i faré el que podré.
La posada Jamaica de Daphne du Maurier: “Rebeca” representa un dels pocs casos en què novel·la i adaptació cinematogràfica m’enamoren. Aquest amor em va portar a “Mi prima Rachel” que també és dels meus preferits així que, en una altra d’aquestes incursions meves a Alba Editorial, em vaig trobar amb aquesta barreja d’oceans embravits, fascinació per la foscor i una jove òrfena, vaig saber que havia de ser una de les meves properes lectures.
Macbeth de Jø Nesbo: No em podeu veure, però cada cop que escric aquest nom al blog, se m’escapa un somriure vergonyós. Per més referències, llegiu aquí totes les vegades que he jurat que no tornaria a llegir-lo. Ja crec que no cal negar l’evidència: és dels autors que més he llegit! En fi. Així doncs, Jø Nesbo anuncia nova novel·la, una adaptació situada als anys 90 de Macbeth i, pregunto, què he de fer, jo? Eh? Doncs llegir-la. Evidentment. Serà una de les que em caurà per Sant Jordi així que, a més, la lectura (i la ressenya) és qüestió de setmanes.
Melodia d’una absència de Joan Roca Navarro: Capital Books em va enviar la notícia de la publicació d’aquesta novel·la i repassant-ne la sinopsi vaig trobar que l’argument em cridava molt. Partitures misterioses, música, i tot situat a un escenari proper, Deltebre. Tindré oportunitat de llegir-la en breu i prometo parlar-vos-en.
Las confesiones del señor Harrison d’Elizabeth Gaskell: Adoro les germanes Brontë així que, en el fons, és impossible que no sentís curiositat per la seva biògrafa més coneguda. Mai m’he endinsat en la biografia de les germanes escriptores i no ho descarto, però de moment tan sols m’he atrevit amb la vessant novel·lística d’aquesta escriptora amb dues novel·les que em van agradar molt. Així que per què no seguir provant sort?
Muerte con pinguino d’Andrei Kurkov: He llegit, sense voler-ho massa, quatre coses de l’argument d’aquesta novel·la i crec que pot agradar a tots aquells rarets que gaudeixen amb la sang i el fetge amb un toc de surrealisme. Sí, crec que m’identifico plenament amb la descripció del públic objectiu que acabo de fer.
Negre i plata de Paolo Giordano: Recordo haver llegit “La solitud dels nombres primers” i recordo que em va agradar molt, però per una d’aquelles manies lectores inexplicables, vaig pensar que el segon llibre millor no llegir-me’l per no esguerrar (ja em diràs tu com) el bon gust que m’havia deixat el primer. No li buscaré cap lògica, a aquestes alçades. El fet és que sí que em vull llegir la tercera que té pinta d’història íntima, petita i de fets quotidians. I últimament aquestes històries m’atrapen.
La pequeña comunista que no sonreía nunca de Lola Lafon: A mi, la maternitat, m’ha portat moltes coses. Més de les que esperava, segurament. I moltes, no només no te les expliquen (que no, no te les expliquen) sinó que ni te l’expliques tu mateixa quan se’t passen pel cap. Em plantejo, per exemple, com a mare, com podria deixar la meva filla fer servir la seva infància per obtenir un 10 a uns Jocs Olímpics. I després se’n farien llibres, i passaria a la història i tot, ja. I potser seria feliç. Però potser no. I d’entrada l’instint em diu que no ho pot ser, que cap criatura pot ser feliç així. Però potser m’equivoco. Per això em llegiré aquest llibre.
Zelda de Therese Anne Fowler: Tinc entès que la sèrie que no he vist “Con ella empezó a todo” està basada en aquesta novel·la, que és la història d’amor entre Scott Fitzgerald i Zelda Sayre en plena època de festes, serrells i charleston. Compro!
Teoria general de l’oblit de José Eduardo Aqualusa: I aquí és on agafo i faig un salt al buit, fora de la meva zona de comfort lectora total. D’entrada, la sinopsi d’aquesta novel·la em va fer arrufar el nas. Però alguna cosa té, que me la va fer tornar a llegir i aleshores penso que no l’he de descartar tan alegrement tot i que parla d’Angola, que és un país sobre el que no he llegit mai res, sobre el que en sé encara menys i que no m’atrau en absolut. I tot i així. O més ben dit, precisament per això.
Les possessions de Llúcia Ramis: Llegeixo a la web d’Anagrama que “Entre l’elegia, la crònica i el thriller, Llucia Ramis ha escrit una novel·la de múltiples capes que es descabdellen amb lleugeresa i profunditat alhora. Una indagació personalíssima i valenta en el passat d’una família i d’un país; en la naturalesa de les relacions amoroses i els desenganys, de les ambicions i les frustracions; en com construïm la pròpia identitat i ens aferrem a objectes i afectes, conscients que no hi ha res que duri per sempre. Ni tan sols les cases on vam ser feliços, perquè créixer consisteix a no tenir un lloc on tornar”. Em va semblar una barreja tan potent, que sí o sí, la vaig afegir a la llista de pendents.
Tots els contes (volum 1) de Victor Català: Els contes no són, no han estat mai, el meu gènere preferit. Però ara que m’estic fent gran, trobo que els he de donar una segona oportunitat. Va. Que és la Victor Català. Que “Solitud” em va encantar. Que no pot ser que no en trobi que m’agradin. Va.
Sí, ja ho sé. Ja ho tindríem. Tampoc cal abusar de la facilitat que et proporciona internet de crear prestatges de llibres imaginaris per llegir. Com més miro, com més busco, més trobo. I com que no pararia de buscar, doncs trobaria sense parar, també. Quin patir! En fi, que si de tota aquesta llarga llista n’heu pogut treure alguna idea per Sant Jordi, ja haurà servit de molt.
Avui us parlo d’una lectura d’aquelles que no acostumo a llegir, jo. Però amb aquest títol que és més una filosofia de vida que no pas un nom per un llibre, no em vaig poder resistir. I va ser per això, i no pas perquè fos un recull de notes de Josep Pla, que el vaig triar, A mi les notes, els relats curts, els contes….sovint, em diuen més aviat poc. Em deixen amb ganes de més. I no m’agrada anar insatisfeta per la vida, ni que sigui llegint.
