D’un temps cap aquí se’m fa incomprensible el per què el gènere policíac no està “ben vist” o, més aviat, no es considera un gènere dels de debò. Ja m’enteneu. Que els lectors acostumem a ser els primers esnobs és un pensament que tinc de fa molt de temps (i si no, llegiu les meves ressenyes sobre Outlander i entendreu a què em refereixo) però fa molts anys que llegeixo novel·la negra i he de dir que hi ha moltes i molt bones històries escrites d’aquest gènere.
Domingo Villar va aconseguir, amb la seva primera novel·la, deixar-me pendent de les seves properes entregues. L’ambientació, els personatges, les trames i el ritme pausat de totes les històries t’embolcalla d’una manera molt agradable i el personatge principal, el detectiu Leo Caldas acaba convertint-se en una mena d’amic de qui vols estar segur que tot li va bé.
En aquesta ocasió, Mónica Andrade, filla d’un reputat metge, desapareix sense deixar cap rastre de la seva casa vora la platja. En Leo Caldas haurà de descobrir si, com sembla, va marxar per voluntat pròpia o no.
Novament, molt recomanable per a tots aquells a qui us agradi gaudir de les lectures policíaques però no us agraden les presses i les trames que s’acaben aguantant amb pinces.
